Som Ràdio, un projecte camí de la independència.

"Plou. Quin fàstic. Vaig tard, molt tard, una altra vegada. On cony és la ràdio? Quin estrés! Cada cop vaig més tard! Això hauria de ser per aquí... truca l'Oriol: on ets? indicacions enteses. Això ha de ser aquí, desena planta... Merda de pluja. Passen dotze minuts de dos quarts, hòstia, la primera vegada que vaig a la ràdio i arribo tard, sóc un desastre, l'Oriol m'obre la porta "arribes tard" ja ho sé, i no saps la ràbia que em fa, m'assec, uauu això té bona pinta.." això és el que em devia passar pel cap la primera vegada que vaig arribar a Som Ràdio, hi vaig arribar tard, i gairebé no vaig dir res -i el que m'ha costat dir-hi quelcom-, només quan el senyor Castany em va empènyer a parlar, com qui empeny a un paracaigudista amb vertigen d'un avió, vaig ser capaç de deixar anar alguna cosa, que envoltada de persones sàvies com eren, no era gens fàcil. Però l'experiència em va agradar, i hi he tornat un cop per setmana, a debatre sobre l'actualitat o sobre el que caigués a la taula d'aquell dia, m'ho he passat tant bé, que us prometo que he arribat a plorar de riure! l'ultima vegada davant d'un pepero estressat per la imminent inversió a seva vida privada a la que ens havia convidat.

Som ràdio es crea fa 8 mesos, i des d'aquell moment no ha deixat de reivindicar la independència del nostre país, esdevenint una de les eines més útils, valuoses i eficaces per predicar a favor de l'alliberament nacional des de un punt de vista totalment transversal, i estimulant el debat de persones amb punts de vista totalment oposats, mai s'ha negat la paraula a ningú, ni hi ha hagut cap censura, tothom ha pogut dir la seva des del  més unionista fins al més independentista, sempre tocant temàtiques tan variades com el dia a dia de la política del nostre país. Ahir un comunicat a pàgina de la ràdio del seu president, en Fabià Rubio, ens explicava que Som ràdio es deixava d'emetre, les pressions rebudes des de diferents sectors han pogut més que l'equip, i ha acabat cedint.

Som ràdio neix d'una iniciativa empresarial, darrera la ràdio hi ha un capitalista disposat a deixar els euros i el temps en el projecte d'alliberament del nostre país, cosa que més que lloable. Aquest és un model d'iniciativa que anhelo al independentisme de casa nostre, sempre presumptuosament lligat a una classe obrera sense capacitat d'emprendre una iniciativa d'aquestes característiques. I és que l'independentisme és un tema que s'ha lligat molt a l'esquerra, però aquest tema ha de ser -i esta sent- universalitzat, tota ideologia té clar que en el món que vivim avui, poder decidir sobre el teu país i tenir tots els diners que produeix aquest, ens donaria la oportunitat de viure millor. 

Som ha tingut la permanent col·laboració de gent amb ganes de participar en un projecte tan especial com era aquest per amor al país, l'estimulació perpètua de debat ha portat a tant grans com joves a asseure's a una taula i debatre sobre l'actualitat, només amb afany d'alimentar a Som ràdio, i a més, fer quelcom molt instructiu, i entretingut, passant bones estones i coneixent a persones amb ideologies molt diferents.

Aquest combinat d'iniciativa empresarial i col·laboracions sense afany de lucre de la població, amb les bones maneres de tot l'equip tècnic ha donat lloc a una ràdio que diumenge baixa el teló. Un certs partits polítics que consideren que col·laboren a la democràcia del nostre país han pressionat fins a fer petar aquest projecte. És fantàstic veure com els partits “democràtics” de l'estat espanyol fan aquestes coses, perquè si aquests són els partits que alimenten la democràcia espanyola, la democràcia brilla per la seva absència. Aquesta gent té clar que la comunicació és poder, de fet, saben que és considerat el quart poder, i no els hi interessa que mitjans independentistes amb una certa volada creixin, i això els té immersos en un estat de pànic continuu que els porta a actuar de maneres brusques i esborrant el concepte de democràcia de les seves ments. Aquesta mena de gent, són els que han portat a l'estat espanyol a on és avui, a la cua d'Europa, sense aixecar cap de la crisis econòmica, amb una educació pèssima, i amb un AVE que no es podrà mantenir en plena construcció, realment una classe política exemplar.

Finalment només volia mencionar en primera instància a en Fabià Rubio, per la iniciativa, les hores treballades i diners invertits -que són una gran quantitat en ambdós casos- en un projecte que buscava únicament alimentar als procés d'alliberament nacional del nostre país, a tot l'equip que he anat coneixent i que s'ho han currat molt i als que, com jo, apareixíem per allà a dir la nostra, i desapareixíem.

Ens seguirem trobant camí cap a la independència!

Dones amb calers, feminisme o masclisme?

Últimament observo les dones de classe alta i em sorprenc, em té preocupada que les dones amb un bon nivell adquisitiu tinguin un nefast nivell cultural. Si passegeu per la Bonanova, Pedralbes o el Passeig de Sant Gervasi, veureu principalment tres prototips de dones amb diners: les mares pintades, guarnides i vestides de les maneres més exquisides que podreu trobar al mercat, atabalades i escridassant als nens, les barbies -geriàtric, que estan més retocades que els cotxes tunning dels sabatasses de la Verneda i finalment, podrem veure l'adolescent amb aspecte de noia que ja acaba la universitat, que ha sigut vestida per sa mare, que ha trobat en la seva filla la manera d'atenuar la frustració que té amb el seu cos. A més si t'hi acostes veuràs que totes elles parlen castellà, i no és que siguin espanyoles, és que són renegades del seu origen català, que creuen que parlar amb l'idioma de l'imperi queda més chic, fashion i dona més nivell social, a més ho fan amb un rintinín característic de algú a qui li ha entrat una mosca a la boca i la manté oberta perquè en surti.

M'agradaria que observéssim les dones més riques de l'estat espanyol: podem veure a Rosalia Mera que amb 2.600 milions d'euros és cofundadora de l'imperi Inditex,a les germanes Koplowitz que juntes tenen 3.800  milions d'euros, dedicades al negoci immobiliari entre altres, a la Cayetana de Alba que és presidenta de la seva fundació i gaudeix de 600 milions d'euros, a la Paloma d'Oshea que té 500 milions d'euros i dirigeix projectes per la conservació de la música clàssica, darrera d'ella trobem la seva filla Ana Maria Botín  que és presidenta del Banesto i gaudeix de 200 milions d'euros, i finalment trobem a  la Tita Cervera que posseïx 150 milions d'euros gestiona l'herència del seu marit. 

Elles són les dones més poderoses de l'estat Espanyol, realment mouen molts diners com hem pogut veure, i això és molt lloable pel gènere femení, que ha aconseguit tenir quelcom a pelar pel que fa els diners. Però la realitat és cap d'elles ha arribat allà on és sense l'ajuda d'un home, n'hi ha que han rebut herències per part del seu pare, del seu marit, que pertanyen a famílies molt riques, o que s'han casat amb homes molt rics, però tots els factors envolten la figura masculina.

 Així doncs, podem veure que les dones riques tenen sempre a un home ric al voltant, però un home ric no té sempre una dona rica al voltant, ells segueixen guanyant els diners i elles, estan al seu costat, són intel·ligents, controlen els diners, no en dubto, però soles no s'atreveixen fer fortunes. Ells quan tenen diners es casen amb noies joves, elles s'operen per ser més guapes. I és que les dones que han triomfat, que arriben a un alt nivell social, es casen amb un home igual o més ric que elles que les dilueix, i acaben sent una mera peça de decoració més de casa, a més moltes vegades -sobretot les nascudes a les classes altes- són retrogrades i posseeixen una mentalitat masclista que combinada amb un alt poder d'un home,  creen la combinació perfecte per la eliminació d'una dona amb poder, i passem a veure una dona objecte dedicades als fills, i al servei del seu marit que és el que porta els diners a casa i com tothom sap, qui paga mana.

              La violència és por a les idees dels altres,
              i poca fe en les pròpies.
                                                          -Forges

El perquè de la teleescombreria.

Sálvame, El diario de Patricia, Princesas de Barrio... i podríem seguir anomenant desenes de programes teleescombreria, i és que a Espanya agraden molt! Són programes de màxima audiència que tenen tota mena de públic enganxat, si bé podríem pensar que només les mestresses de casa hi estan enganxades, ens estaríem equivocant, hi ha tota mena d'adeptes, gent gran, joves, dones, homes... és tot un fenomen. No obstant a Catalunya se'ls menysté en certa manera, i la majoria de gent els considera programes sense nivell, encara que sempre hi ha un reguitzell de gent que els considera la creme de la creme, obres mestres plasmades en una pantalla, però parlant d'aquests podria omplir tota una entrada - i potser un llibre-. Així doncs, a Catalunya, encara no hem estat premiats amb un programa del nivell, i es que els fans d'aquests, ja estan satisfets amb els espanyols, que segur que són infinitament millors que el que podríem fer a casa.

La televisió neix a Espanya, amb un objectiu "social", arrenca amb un monopoli estatal - com a la resta d'Europa - i és pública. La televisió arriba als cinquanta i va ser l'eina de propaganda del règim dictatorial que imperava en aquell moment, els feixistes van trobar en la televisió, una eina excel·lent per entrar a casa dels que patien el seu règim i fer gala de totes les seves accions "positives", la van fer arribar en cada punt de l'estat, ja que sabien que tothom rebria el seu missatge i és que, per veure la televisió no cal saber llegir. Durant l'època de la anomenada transició - la transició no existeix, però aquest és un altre tema - varen néixer les televisions autonòmiques, però sempre públiques, amb la finalitat d'educar, entretenir i informar, Aquestes van ser finançades mig per l'estat i mig per la publicitat, em pregunto on s'ha vist que una televisió pública s'hagi de finançar amb publicitat, i és que la baixesa de l'estat espanyol no té límits! Així doncs, trobem una televisió doblement dominada, per un cantó l'estat decideix quants diners li passa, i per l'altre és depenent de la publicitat, però sense perdre les seves finalitats socials.

Les primeres dècades les televisions varen conservar els objectius socials, ja que totes eren públiques, però posteriorment en varen arribar de privades, que es finançaven 100% amb la publicitat, i amb elles apareixen les conseqüències de l'anomenada la teoria de la "tirania de l'audímetre". La teoria de "la tirania de l'audímetre" ens explica clarament el perquè de la teleescombreria: com que les cadenes privades s'han finançat exclusivament amb publicitat, i aquesta demana un el màxim nombre de públic  sense importar-li gens la qualitat del que s'està emetent, les televisions privades es veuen evocades a fer programes que obtinguin la màxima audiència possible, i l'alt nivell intel·lectual dels espanyols els ha convidat a fer programes com El diario de Patricia.

Hauríem d'analitzar com és una societat que allò que aprecia més televisivament és un seguit de gent -sense cap rellevància social- que es diu el nom del porc i fa gala de la seva incultura, la seva barroeria i la seva baixesa moral, o gent explicant les seves desgràcies familiars posant-se en evidència en públic, em pregunto amb quin ànim tornen a sortir al carrer, sabent que hi ha gent que els ha sentit dir disbarats d'un a alta magnitud. Així doncs podem veure que "la teoria de la tirania de l'audímetre", ens explica que el mercantilisme televisiu ha portat emetre programes tan sòrdids, avorrits, nocius pel cervell humà, detestables i tediosos com els esmentats, i aquest és el perquè de la teleescombreria.

    “Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. 

     I de l'Univers no n'estic segur.”

                                                             Albert Einstein

L'amor d'Espanya...

Els mitjans incideixen d'una manera immesurable a la opinió publica i això és indiscutible, la teoria de que "tot el que surt per la tele és veritat" ha fet molt mal a la societat actual, convenint-la en una societat crèdula i sense cap afany de contrestació de les informacions percebudes. El concepte de que totes les informacions donades des de un mitjà de comunicació són reals, ha donat a aquests un poder desmesurat, que ha sigut utilitzat en benefici, de vegades, del govern i de vegades, senzillament, del que pagava més. Així doncs, seguidament, podrem veure un dels factors més importants de l'ínfim i ranci aprecii que tenen els espanyols cap a Catalunya i els seus habitants, sempre parlant en genèric.

L'actual mitjà dominant encara és la televisió, per això analitzarem aquesta, no obstant si cerquem una mica per la xarxa podrem trobar milers de iniciatives anticatalanes, vídeos en els que ens qualifiquen de fatxes o articles, com el tot just publicat "Soy anticatalán" del col·laborador dels programes de Federico Jimenez Losantos i César Vidal, José García Dominguez, en el que deprecien sense cap escrúpol al nostre país i a la nostra gent. Si mirem  enrere podem veure l'estrepitós episodi de generat per Losantos, quan va dir que hi havia armes als casals d'ERC, cas que va ser resolt davant d'un jutge a favor dels republicants que varen rebre una bona indeminització.

Posant l'ull al mitjà dominant, podrem veure com a Telemadrid apareixen frases tan reveladores com " los niños que hablan en español, o los maestros, estan siendo marginados" o " un maesto contaba que tenian prohibido hacer caso a un niño que decia que queria hacer pis, si no lo pedia en catalán" ,també podem veure a Esperaza aguirre dient que als integrats del PP a Catalunya són tractats com si fóssin jueus a l'Alemanya nazi. Qualsevol persona que ha viscut aqui sap que això no és real, sap que a Catalunya es pot viure sense parlar ni una engruna de català, sap que de vegades parlant la teva llengua no t'entenen, sap que en determinats entorns pots ser discriminat per actuar com a català. Cal contemplar que cada racó de Catalunya és un món, i als pobles petits la nostra llengua hi rau amb més força, però tothom t'entendrà si li parles en espanyol, no trobaràs a ningú que negui la paraula per no parlar la nostra llengua.

 Els mitjans de comunicació espanyols profanen l'odi cap a Catalunya i cap a tot el que és català, fins al punt que una periodista catalana surt al carrer d'una ciutat espanyola i els ciutadans d'aquesta no li volen respondre perquè és catalana. Els catalans tolerem l'espoli fiscal, l'odi per part dels espanyols, i no fem res! no ens movem mentre cada any desapareixen del nostre país 22 mil milions d'euros i en comptes de com a mínim, tractar-nos bé, ens retallen l'estatut, ens dilueixen la llengua i a més ,ens bombardegen mediàticament a través dels mitjans de comunicació en els que no es tallen un ni un pèl a alhora de criticar-nos, encara que no sigui real, amb l'actitud del que pensa "si cola bé, i si no, també". I mai s'han dignat - ni ho faran- a demanar perdó per les seves fal·làcies i atacs severs cap al nostre país. 

Potser és l'hora de deixar de contemplar embadalits el mins amor d'Espanya...

Gent lliure dins la terra lliure. 
Aquest és el nostre ideal i el nostre objectiu.
                                                         -Rafael Campalans