La màfia de la ràdio a l'estat.

La ràdio apareix a Catalunya l'any 1924 sota l'original nom de "Ràdio Barcelona" i amb el permís de l'estat espanyol, que ja s'havia valgut d'una normativa que li adjudicava el control de l'espai radioelèctric. La ràdio apareix gràcies a una iniciativa privada i no per iniciativa de l'estat, i segurament és per això que s'implanta durant la mateixa dècada en la que arriba a tot el món - i no 20 anys més tard com la televisió -. Durant el franquisme, es desenvoluparà una xarxa de ràdios públiques, que no serà res més que, una absorció de totes les emissores que no eren afins al movimento, i una altra eina propagandística del règim.

Un cop acabada la dictadura, l'espai radiofònic es "democratitza" amb un procediment del tot normal, l'estat continua controlant l'espai radioelèctric però convoca concursos per donar llicències. Hem de recordar que com que vivim en un estat de feixuga evolució, per això, les emissions radiofòniques es segueixen emeten des de un conjunt de  petits centres emissors, que engloben un petit i determinat espai geogràfic. Així doncs, hi ha moltes llicències per donar, perquè les cadenes puguin ampliar el seu espai d'emissió. Però sospitosament, durant la primer període socialista la SER obté un gran nombre de llicències i, durant el següent període polític, l'època d'Aznar veurem com la COPE i Onda Cero fan l'agost. Com podem veure la manca de transparència és flagrant, a més, els aspectes que es valoren a l'hora d'atorgar les llicències són totalment abstractes, subjectius i sospitosament no se'n coneixen mai els detalls.

El fort clientelisme que impera, ha provocat dues coses: la primera és que hi hagi 4 cadenes molt més fortes que la resta, i la segona, és que sigui molt difícil entrar en el sector, ja que, la competències és forta, i les llicències s'atorguen de manera fraudulenta. Com que és molt difícil entrar al sector ha aparegut la ràdio alternativa, que no té ànim de lucre i acostuma a ser d'una dimensió reduïda, però aquestes han sigut sempre marginades per l'estat i no tenen una normativa establerta. Les ràdios alternatives, tenen una forta importància, tenint en compte que n'hi ha tres vagades més que de regularitzades, moltes vegades tenen una temàtica molt concreta, o pertanyen a una organització que només preten informar i entretenir. Però l'estat fa els ulls grossos, i així pot extorsionar, sabotejar i tancar aquestes petites ràdios si creu que li convé, un exemple clar és el de Som Ràdio, que fa unes setmanes baixava el teló per extorsions, aquesta com moltes altres, també s'acollia a la ràdio alternativa.

Una gran democràcia ha de progressar,

o aviat deixarà de ser gran o democràcia.

                       -Thodore Roosevelt

Baby's party.

Tots els partits polítics tenen les seves joventuts, cal dir que políticament la figura dels joves és molt valuosa, ja que han organitzat moltes revolucions polítiques al llarg de la història, amb la seva il·lusió i les seves ganes de lluitar, la innocència del que creu tot és possible i la rebel·lia del que no es resigna a donar-se per vençut mai. JERC, JNC, NNGG i un reguitzell d'inicials més representen la part jove dels partits del nostre país. Cadascuna té les seves funcions particulars, però totes en tenen dues de comunes: divulgar el discurs de partit enfocat cap als joves – dels joves i pels joves- i fer de pedrera al partit “mare”.

Les joventuts generen un punt de trobada entre els quatre joves que els hi interessa la política i fa que es sentin més acompanyats en un món, on la majoria de gent que tenen al voltant podrien ser els seus pares, també donen rodatge als futurs polítics que comencen a veure el pa que s'hi dona i donen feina al jovent que vol treballar pel país des d'un partit i s'ho passa bé. Però aquestes també causen problemes, generen polítics que no coneixen la realitat, aquells que van entrar a les joventuts quan tenien al voltant de 20 anyets, i escalant, escalant, en tenen cinquanta i encara no han tocat una empresa privada. L'altre problema és l'“efecte esplai”, a tots joves els agrada anar de festa, i els que estan en una organització juvenil passen moltes hores junts i s'acaben fent amics, i aquests munten festes perquè de tant en tant va bé, però cal vigilar que no hi hagi la mateixa quantitat de festes que de feina, perquè llavors les joventuts es converteixen en un mer esplai.

Les joventuts són necessàries, com més joves hi hagi fent política, més joves hi haurà interessats en la política, la seva energia incombustible i el seu atreviment insuperable, els transformen en una peça clau en el panorama polític, però cal que s'organitzin amb seny, sense ganes d'haver-se de bufetejar per un mer càrrec amb el que tindran un poder ínfim, amb ganes de construir, de fer coses només amb l'èxit d'aquella acció com a recompensa. Cal desenvolupar un model de joventuts sense alts càrrecs, només amb grup de gent al capdavant per vertebrar la organització, crear-la com a moviment, sense una estructura rígida i jerarquitzada, una organització creada perquè hi hagi la màxima calma, no obstant caldrà estudiar quines formules funcionen més i perquè, com a jove, confio molt amb els joves, hi hem de ser, però també hem d'aprendre a ser-hi de la millor manera.

   “Els joves d’avui en dia són uns tirans. 

    Contradiuen els seus pares, devoren el menjar i li falten al respecte als seus mestres.” 

                                                                -Sòcrates (470 AC-399 AC)