Els últims moviments de Madrid en matèria audiovisual, concretament la implementació de d'una nova normativa que permetria al govern poder controlar directament les noticies de RTVE, han aixecat molta polèmica, la majoria de forces minoritàries han posat el crit al cel, igual que la societat civil. En obrir aquesta caixa de pandora que és la regulació de les telecomunicacions espanyoles, podem trobar un dels temes més debatuts últimament: l'existència d'una televisió pública, el gran problema d'aquesta és que es finança amb diners públics i, a dia d'avui que les retallades estan a l'ordre del dia, és complicat entendre que es segueixi pagant una televisió que, aparentment, la pot pagar el mercat.
La televisió pública té els orígens a Europa, on els diferents estats van desenvolupar els primers canals de televisió amb l'objectiu de que aquests fossin un servei públic. Aquesta primerenca televisió tenia (i teòricament segueix tenint) tres objectius principals: informar, formar i entretenir, també busca la rendibilitat social promocionant la llengua o fomentant la cohesió social.
Però a l'Estat espanyol ja van començar amb mal peu, la TV (pública) apareix durant el franquisme, en concret l'any 1956, i amb una dècada de retard respecte la resta d'Europa, per no perdre el costum d'estar sempre a al final de la cua. Com que aquesta televisió no podia contribuir en la democràcia, ja que és complicat col·laborar en quelcom que no existeix, es va convertir en una simple arma propagandística del règim franquista. A diferència de la resta d'estats d'Europa, Espanya no va voler fe les coses bé, i invertir-hi tots els diners que calia, i ja des de bon començament va introduir la publicitat televisiva.
El model de finançament de la televisió publica d'avui és una clara herència de l'època franquista, durant la transició, aquest tema també es va democratitzar a mitges, la televisió es finança per mitjà de subvencions que adjudica i controla l'Estat, aquest té l'aixeta dels diners, i la pot fer rajar més o menys depenent del que li convingui, i és per això que les televisions públiques sempre estan controlades pels governs, ja se sap que qui paga mana. Avui ja controlen el que diuen als tele informatius, poder intervenir als gatekeepers, serà fer el mateix que fa però més directament, i encara que aquesta nova normativa no s'aprovi, seguirem sense tenir un quart poder democràtic.
A països com la Gran Bretanya, la televisió pública es financi amb un impost a part, i aquests diners passen integralment cap a la capitalització de la televisió pública. Aquest impost té dues ventatges molt clares: la primera és que com que el ciutadà té molt clar quan li costa la televisió pública, es converteix amb un teleespectador molt més exigent i la segona, i la més important, és que al finançar-se a partir d'un capital que no pot ser regulat per l'administració, el govern perd gran part del poder que té sobre la televisió, ja que no en regula els diners que l'hi arriben.
Per sanejar el quart poder, només cal treure el cap per la finestra, observar els països que fa més anys que són democràtics, i buscar les millors tècniques perquè finalment, el quart poder contribueixi a la democràcia. Aquest canvi és complicat de fer, perquè l'ha de fer la classe política i a aquesta, tenir uns mitjans de comunicació manipulats li va molt bé, no obstant confio que les pròximes classes polítiques, siguin responsables i que el poble també es mobilitzi, i així aconseguir una televisió pública de qualitat.
La millor manera de predir el futur és inventant-lo.
-Alan Kay
-Alan Kay
