Ahir, tots els barcelonistes van tenir el dubtós honor de constatar que Espanya és incapaç d'acceptar la superioritat de qualsevol rival de Madrid. Un gol legal anul.lat al Barça, les expulsions de Pepe, Arbeloa, Ramos i Di María estalviades al Madrid (i la d'Alves al Barça, tot s'ha de dir) i intervencions crucials de Casillas, jugador que no hauria d'haver jugat però que, gràcies a Muñiz Fernández, ni va ser expulsat dissabte ni va complir el conseqüent partit de sanció ahir, vàren facilitar el camí per a l'equip del règim.
Molts unionistes, indignats amb l'arbitratge, clamen avui contra el centralisme federatiu que fa 8 dècades es dedica a regalar títols a un equip que no els mereix. Des de l'independentisme, aquestes queixes fan riure per no plorar. Realment som tan curts de mires que som capaços d'indignar-nos quan ens roben a un camp de futbol però callem quan ens usurpen 22,000 milions d'euros anuals? Serà veritat que a la gent li preocupa més el destí d'un club esportiu que no pas la marxa d'una nació que, en llibertat, esdevindria capdavantera a Europa?
Aquest clàssic ha estat una meravellosa metàfora de les relacions Catalunya-Espanya. Els catalans estan més ben qualificats, posseïxen les eines per guanyar, tothom veu que ho poden fer, en canvi els espanyols, són més barroers, menys qualificats i se'ls veu amb més dificultats per guanyar. I de fet, durant el partit podem veure clarament una contraposició d'estils, el fi, elegant i bon joc del Barça que la toca, la toca i la toca, i el graponer i individualista joc del Real Madrid, que es serveix de les mil i una marranades que es poden fer en un camp de futbol per guanyar, les cosses, empentes i trepitjades més dures que podreu veure en un partit de primera divisió, es van concentrar en les dues hores i escaig que va durar el partit.
Però com tots sabem, els espanyols han tornat a guanyar. I és que ahir, malgrat tenir un joc pèssim van guanyar, el barça la toca i la toca -i ho fa molt bé!- però com ens passa als catalans, té poca capacitat de marcar, aquesta elegància, aquesta prudència que ens fa traïdors, aquest maleït seny... i davant d'un barça extremadament curós, el Madrid amb els seus sabatasses, sense ni elegància ni res van marcar, i ajudats sempre per un factor extern anomenat arbitre, van guanyar. Els factors externs mai ens han sigut gaire afins, i si no, recordeu la guerra civil espanyola. Cal dir, que no és una terrible derrota, només en cal tenir-ho present: “que la prudència no ens faci traïdors” cal posar nassos a l'assumpte, perquè si no és així, seguiran guanyant com encara fan avui. La metàfora final, i la més divertida, és la poca traça que tenen els espanyols per cuidar una cosa una vegada la tenen, pobra copa...
El futbol és una guerra simbòlica.
-Mariano Grondona (1996)
Arnau Gomis; Tanit Anglada.
