Espanya no guanya, Catalunya perd.

Ahir, tots els barcelonistes van tenir el dubtós honor de constatar que Espanya és incapaç d'acceptar la superioritat de qualsevol rival de Madrid. Un gol legal anul.lat al Barça, les expulsions de Pepe, Arbeloa, Ramos i Di María estalviades al Madrid (i la d'Alves al Barça, tot s'ha de dir) i intervencions crucials de Casillas, jugador que no hauria d'haver jugat però que, gràcies a Muñiz Fernández, ni va ser expulsat dissabte ni va complir el conseqüent partit de sanció ahir, vàren facilitar el camí per a l'equip del règim. 

Molts unionistes, indignats amb l'arbitratge, clamen avui contra el centralisme federatiu que fa 8 dècades es dedica a regalar títols a un equip que no els mereix. Des de l'independentisme, aquestes queixes fan riure per no plorar. Realment som tan curts de mires que som capaços d'indignar-nos quan ens roben a un camp de futbol però callem quan ens usurpen 22,000 milions d'euros anuals? Serà veritat que a la gent li preocupa més el destí d'un club esportiu que no pas la marxa d'una nació que, en llibertat, esdevindria capdavantera a Europa? 

Aquest clàssic ha estat una meravellosa metàfora de les relacions Catalunya-Espanya. Els catalans estan més ben qualificats, posseïxen les eines per guanyar, tothom veu que ho poden fer, en canvi els espanyols, són més barroers, menys qualificats i se'ls veu amb més dificultats per guanyar. I de fet, durant el partit podem veure clarament una contraposició d'estils, el fi, elegant i bon joc del Barça que la toca, la toca i la toca, i el graponer i individualista joc del Real Madrid, que es serveix de les mil i una marranades que es poden fer en un camp de futbol per guanyar, les cosses, empentes i trepitjades més dures que podreu veure  en un partit de primera divisió, es van concentrar en les dues hores i escaig que va durar el partit.

Però com tots sabem, els espanyols han tornat a guanyar. I és que ahir, malgrat tenir un joc pèssim van guanyar, el barça la toca i la toca -i ho fa molt bé!- però com ens passa als catalans, té poca capacitat de marcar, aquesta elegància, aquesta prudència que ens fa traïdors, aquest maleït seny... i davant d'un barça extremadament curós, el Madrid amb els seus sabatasses, sense ni elegància ni res van marcar, i ajudats sempre per un factor extern anomenat arbitre, van guanyar. Els factors externs mai ens han sigut gaire afins, i si no, recordeu la guerra civil espanyola. Cal dir, que no és una terrible derrota, només en cal tenir-ho present: “que la prudència no ens faci traïdors” cal posar nassos a l'assumpte, perquè si no és així, seguiran guanyant com encara fan avui. La metàfora final, i la més divertida, és la poca traça que tenen els espanyols per cuidar una cosa una vegada la tenen, pobra copa...

               El futbol és una guerra simbòlica.

                             -Mariano Grondona (1996) 

 Arnau Gomis; Tanit Anglada.

 

CiU i l'art del "si però no".

Convergència i Unió ha estat el punt de mira aquests últims dies, ja que, la seva política de l'"ambigüitat profunda" pel que fa la independència del nostre país ens té a tots esparverats. CiU és - i ha estat sempre - una coalició de partits, que malgrat les seves diferències ha actuat sempre com a bloc polític, presentant-se conjuntament a les eleccions, i conseqüentment governant conjuntament i recolzant-se mutuament quan estaven a l'oposició, com a bon matrimoni que són. Però les declaracions dels últims dies rebel·len una discrepància - més aviat rellevant - pel que fa la independència del nostre país, ja que els dos màxims representats d'aquesta coalició tenen opinions ben contràries en aquest tema, mentrestant l'un es declara independentista i va a votar a la consulta del 10A, l'altre exposa el seu nul independentisme, així que CiU diu és independentista però diu que no ho és, tot alhora.

Hem de tenir en compte que el nostre president ha fet declaracions que es resumeixen en "jo, sóc independentista però CiU no", senyor Mas si és així, s'ha equivocat de partit! ell mateix va votar a la consulta de Barcelona Decideix però va votar d'amagat, també veiem a Pujol Jr. que es declara independentista ferm  però constata que CiU va dues passes enrere la de la societat civil, el convido a que pressioni cap endins a part de xerrar cap enfora, a més, un gran nombre de diputats de CiU s'han declarat independentistes però ahir varen votar tots en blanc. L'etern " si però no" pel que fa la situació nacional de Catalunya, actualment, esquerda suaument el partit esmentat, donant peu a escenes tant lamentables com les declaracions del senyor Durant revelant el vot de la senyora Ortega, com el nen de tres anys que se sent dolgut perquè la professora li ha dit que no tiri més pedres i ell delata a la seva amiga amb un infantil "ella també ho fa!"

Una vegada més CiU ha interpretat el paper del català poruc, que diu amb la boca petita que és català, el culpable de la situació actual. Excel·lentíssims convergents - als d'unió ja no els hi demano res - deixeu les paraules i arrenqueu amb els fets, dir que és independentista és bonic, però actuar com a tal és l'únic que realment compte. El poble està madur, es mou, diumenge va parlar i ho farà tantes vegades com calgui, té clar el que vol i el que necessita, dins una espanya que s'escorra en una crisi eterna, dins una espanya opressora que maltracta la nostra cultura i ens bombardeja mediàticament, estem fins al monyo de ser cornuts i pagar el beure, volem llibertat i respostes clares, deixeu el "som una mica d'aquí però també som una mica d'allà" que us aconseguia tants vots, les coses han canviat, a veure si el que va ser la vostra gràcia esdevindrà la vostra desgràcia.

                       La política o te la fas o te la fan.

                                                  -Joan Fuster

Diumenge tots a votar!

Ja arriba la consulta d'independència a Barcelona, que culmina totes les consultes d'arreu del territori començades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Aquestes són fruit dels anhels de llibertat d'aquest país que s'ha vist cada vegada més ofegat per les decisions de l'estat espanyol i també, per una crisi financera que sembla que no ha de marxar mai, i els catalans, per fi emprenyats -ja era hora, companys!- han organitzat actes reivindicatius i s'han expressat a com han pogut, i una de les maneres ha sigut fer consultes populars, que tot i no ser vinculants, tenen un poder molt més important. Les consultes han complert tres funcions clau: la primera i la més important, crear il·lusió, transmetre un bri d'esperança als independentistes que han sigut tantes vegades tractats d'utòpics, demostra'ls-hi que allò pel que lluitaven era possible, com qui fa fora la boira que no els deixa veure el pic d'aquella muntanya que escalaven amb tant esforç, la segona, és explicar al món que aquí hi ha un problema que intentem resoldre pacíficament, i la premsa estrangera així ho va explicar  al món i la tercera és contribuir en que la independència fos un tema debatut en cada racó de la nostra societat, des del veïnat fins al parlament.

Convergència i Unió també s'ha hagut de posicionar, com tots els altres partits, però aquest destaca per la seva divergència d'opinions en aquest tema, i és que, tenim a tot el partit en un bon atzucac, el "si però no" de Mas queda inhabilitat per la demanda de la societat d'una resposta clara. Tot i així, ha tornat a fer un "tot i que" dels seus, "votaré, tot i que ho faré anticipadament i fent el mínim soroll" i així el president del nostre país vota d'amagatotis, la figura més important de Catalunya es pronuncia políticament en un tema de màxima importància com qui fa quelcom que està malament. A CiU hi podem trobar opinions per tots els gustos - aquesta és la gràcia del partit-, Oriol Pujol es declara independentista ferm i la senyora Bozal, quan era advocada de l'estat a Catalunya, va posar pals a les rodes a les consultes en les quals ara vota, ara legitima quelcom que al seu dia va intentar frenar, ha canviat de parer senyora Bozal? d'això se'n diu ser de conveniència o bipolar, depèn de l'humor amb el que ho encaixis.  I per rematar aquest combinat tant fantàstic i tant cohesionat, ens cal recordar al senyor Durant, que ja ha dit que Espanya no es pot partir de cap manera, però el seu company decoalició diu que si a d'independència, com pot ser que en una metixa llista electoral es digui que si i que no a la independència del seu país alhora, quina cosa tan esquizofrènica!

Tot i això, cal remarcar que el panorama polític ens premia amb declaracions d'altres partits d'allò més interessants, Joan Herrera diu que no votarà perquè no es demana per l'opció federalista... senyor, si no és independentista voti que no! els verds segueixen a la seva lina politica  "una mica de tot i no gaire de res". I el PP qualifica a les consultes de patxanga... patxanga és el que tindran constantment a Espanya quan ja no hi siguem.

Així doncs, i vist el panorama, diumenge que farà un dia fantàstic i caldrà sortir al carrer una vegada més, a fer sentir la nostra veu, a empènyer el país cap a la llibertat i a pressionar als polítics del "si però no" a treballar per la independència de Catalunya. Cal votar per què no tot i no ser vinculant és clau, és clau per fer força com a societat pel que volem, per fer-nos sentir en un únic crit, perquè per una vegada empenyem tots en la mateixa direcció. Les conseqüències seran moltes, i totes positives, aquest és un exercici de democràcia, -aquesta que encara no ha arribat al nostre pais- hem de poder decidir què el que volem pel futur del nostre país. Pots votar que si o votar que no, això no és important, el que és important és que hi siguis, i que facis sentir la teva veu, així que diumenge, tots a votar!

           La diferencia entre una democràcia i una dictadura, 

           és que en la democràcia pots votar abans d'obeïr les ordres.

                                                                 -Charles Bukowski

Som Ràdio, un projecte camí de la independència.

"Plou. Quin fàstic. Vaig tard, molt tard, una altra vegada. On cony és la ràdio? Quin estrés! Cada cop vaig més tard! Això hauria de ser per aquí... truca l'Oriol: on ets? indicacions enteses. Això ha de ser aquí, desena planta... Merda de pluja. Passen dotze minuts de dos quarts, hòstia, la primera vegada que vaig a la ràdio i arribo tard, sóc un desastre, l'Oriol m'obre la porta "arribes tard" ja ho sé, i no saps la ràbia que em fa, m'assec, uauu això té bona pinta.." això és el que em devia passar pel cap la primera vegada que vaig arribar a Som Ràdio, hi vaig arribar tard, i gairebé no vaig dir res -i el que m'ha costat dir-hi quelcom-, només quan el senyor Castany em va empènyer a parlar, com qui empeny a un paracaigudista amb vertigen d'un avió, vaig ser capaç de deixar anar alguna cosa, que envoltada de persones sàvies com eren, no era gens fàcil. Però l'experiència em va agradar, i hi he tornat un cop per setmana, a debatre sobre l'actualitat o sobre el que caigués a la taula d'aquell dia, m'ho he passat tant bé, que us prometo que he arribat a plorar de riure! l'ultima vegada davant d'un pepero estressat per la imminent inversió a seva vida privada a la que ens havia convidat.

Som ràdio es crea fa 8 mesos, i des d'aquell moment no ha deixat de reivindicar la independència del nostre país, esdevenint una de les eines més útils, valuoses i eficaces per predicar a favor de l'alliberament nacional des de un punt de vista totalment transversal, i estimulant el debat de persones amb punts de vista totalment oposats, mai s'ha negat la paraula a ningú, ni hi ha hagut cap censura, tothom ha pogut dir la seva des del  més unionista fins al més independentista, sempre tocant temàtiques tan variades com el dia a dia de la política del nostre país. Ahir un comunicat a pàgina de la ràdio del seu president, en Fabià Rubio, ens explicava que Som ràdio es deixava d'emetre, les pressions rebudes des de diferents sectors han pogut més que l'equip, i ha acabat cedint.

Som ràdio neix d'una iniciativa empresarial, darrera la ràdio hi ha un capitalista disposat a deixar els euros i el temps en el projecte d'alliberament del nostre país, cosa que més que lloable. Aquest és un model d'iniciativa que anhelo al independentisme de casa nostre, sempre presumptuosament lligat a una classe obrera sense capacitat d'emprendre una iniciativa d'aquestes característiques. I és que l'independentisme és un tema que s'ha lligat molt a l'esquerra, però aquest tema ha de ser -i esta sent- universalitzat, tota ideologia té clar que en el món que vivim avui, poder decidir sobre el teu país i tenir tots els diners que produeix aquest, ens donaria la oportunitat de viure millor. 

Som ha tingut la permanent col·laboració de gent amb ganes de participar en un projecte tan especial com era aquest per amor al país, l'estimulació perpètua de debat ha portat a tant grans com joves a asseure's a una taula i debatre sobre l'actualitat, només amb afany d'alimentar a Som ràdio, i a més, fer quelcom molt instructiu, i entretingut, passant bones estones i coneixent a persones amb ideologies molt diferents.

Aquest combinat d'iniciativa empresarial i col·laboracions sense afany de lucre de la població, amb les bones maneres de tot l'equip tècnic ha donat lloc a una ràdio que diumenge baixa el teló. Un certs partits polítics que consideren que col·laboren a la democràcia del nostre país han pressionat fins a fer petar aquest projecte. És fantàstic veure com els partits “democràtics” de l'estat espanyol fan aquestes coses, perquè si aquests són els partits que alimenten la democràcia espanyola, la democràcia brilla per la seva absència. Aquesta gent té clar que la comunicació és poder, de fet, saben que és considerat el quart poder, i no els hi interessa que mitjans independentistes amb una certa volada creixin, i això els té immersos en un estat de pànic continuu que els porta a actuar de maneres brusques i esborrant el concepte de democràcia de les seves ments. Aquesta mena de gent, són els que han portat a l'estat espanyol a on és avui, a la cua d'Europa, sense aixecar cap de la crisis econòmica, amb una educació pèssima, i amb un AVE que no es podrà mantenir en plena construcció, realment una classe política exemplar.

Finalment només volia mencionar en primera instància a en Fabià Rubio, per la iniciativa, les hores treballades i diners invertits -que són una gran quantitat en ambdós casos- en un projecte que buscava únicament alimentar als procés d'alliberament nacional del nostre país, a tot l'equip que he anat coneixent i que s'ho han currat molt i als que, com jo, apareixíem per allà a dir la nostra, i desapareixíem.

Ens seguirem trobant camí cap a la independència!

Dones amb calers, feminisme o masclisme?

Últimament observo les dones de classe alta i em sorprenc, em té preocupada que les dones amb un bon nivell adquisitiu tinguin un nefast nivell cultural. Si passegeu per la Bonanova, Pedralbes o el Passeig de Sant Gervasi, veureu principalment tres prototips de dones amb diners: les mares pintades, guarnides i vestides de les maneres més exquisides que podreu trobar al mercat, atabalades i escridassant als nens, les barbies -geriàtric, que estan més retocades que els cotxes tunning dels sabatasses de la Verneda i finalment, podrem veure l'adolescent amb aspecte de noia que ja acaba la universitat, que ha sigut vestida per sa mare, que ha trobat en la seva filla la manera d'atenuar la frustració que té amb el seu cos. A més si t'hi acostes veuràs que totes elles parlen castellà, i no és que siguin espanyoles, és que són renegades del seu origen català, que creuen que parlar amb l'idioma de l'imperi queda més chic, fashion i dona més nivell social, a més ho fan amb un rintinín característic de algú a qui li ha entrat una mosca a la boca i la manté oberta perquè en surti.

M'agradaria que observéssim les dones més riques de l'estat espanyol: podem veure a Rosalia Mera que amb 2.600 milions d'euros és cofundadora de l'imperi Inditex,a les germanes Koplowitz que juntes tenen 3.800  milions d'euros, dedicades al negoci immobiliari entre altres, a la Cayetana de Alba que és presidenta de la seva fundació i gaudeix de 600 milions d'euros, a la Paloma d'Oshea que té 500 milions d'euros i dirigeix projectes per la conservació de la música clàssica, darrera d'ella trobem la seva filla Ana Maria Botín  que és presidenta del Banesto i gaudeix de 200 milions d'euros, i finalment trobem a  la Tita Cervera que posseïx 150 milions d'euros gestiona l'herència del seu marit. 

Elles són les dones més poderoses de l'estat Espanyol, realment mouen molts diners com hem pogut veure, i això és molt lloable pel gènere femení, que ha aconseguit tenir quelcom a pelar pel que fa els diners. Però la realitat és cap d'elles ha arribat allà on és sense l'ajuda d'un home, n'hi ha que han rebut herències per part del seu pare, del seu marit, que pertanyen a famílies molt riques, o que s'han casat amb homes molt rics, però tots els factors envolten la figura masculina.

 Així doncs, podem veure que les dones riques tenen sempre a un home ric al voltant, però un home ric no té sempre una dona rica al voltant, ells segueixen guanyant els diners i elles, estan al seu costat, són intel·ligents, controlen els diners, no en dubto, però soles no s'atreveixen fer fortunes. Ells quan tenen diners es casen amb noies joves, elles s'operen per ser més guapes. I és que les dones que han triomfat, que arriben a un alt nivell social, es casen amb un home igual o més ric que elles que les dilueix, i acaben sent una mera peça de decoració més de casa, a més moltes vegades -sobretot les nascudes a les classes altes- són retrogrades i posseeixen una mentalitat masclista que combinada amb un alt poder d'un home,  creen la combinació perfecte per la eliminació d'una dona amb poder, i passem a veure una dona objecte dedicades als fills, i al servei del seu marit que és el que porta els diners a casa i com tothom sap, qui paga mana.

              La violència és por a les idees dels altres,
              i poca fe en les pròpies.
                                                          -Forges

El perquè de la teleescombreria.

Sálvame, El diario de Patricia, Princesas de Barrio... i podríem seguir anomenant desenes de programes teleescombreria, i és que a Espanya agraden molt! Són programes de màxima audiència que tenen tota mena de públic enganxat, si bé podríem pensar que només les mestresses de casa hi estan enganxades, ens estaríem equivocant, hi ha tota mena d'adeptes, gent gran, joves, dones, homes... és tot un fenomen. No obstant a Catalunya se'ls menysté en certa manera, i la majoria de gent els considera programes sense nivell, encara que sempre hi ha un reguitzell de gent que els considera la creme de la creme, obres mestres plasmades en una pantalla, però parlant d'aquests podria omplir tota una entrada - i potser un llibre-. Així doncs, a Catalunya, encara no hem estat premiats amb un programa del nivell, i es que els fans d'aquests, ja estan satisfets amb els espanyols, que segur que són infinitament millors que el que podríem fer a casa.

La televisió neix a Espanya, amb un objectiu "social", arrenca amb un monopoli estatal - com a la resta d'Europa - i és pública. La televisió arriba als cinquanta i va ser l'eina de propaganda del règim dictatorial que imperava en aquell moment, els feixistes van trobar en la televisió, una eina excel·lent per entrar a casa dels que patien el seu règim i fer gala de totes les seves accions "positives", la van fer arribar en cada punt de l'estat, ja que sabien que tothom rebria el seu missatge i és que, per veure la televisió no cal saber llegir. Durant l'època de la anomenada transició - la transició no existeix, però aquest és un altre tema - varen néixer les televisions autonòmiques, però sempre públiques, amb la finalitat d'educar, entretenir i informar, Aquestes van ser finançades mig per l'estat i mig per la publicitat, em pregunto on s'ha vist que una televisió pública s'hagi de finançar amb publicitat, i és que la baixesa de l'estat espanyol no té límits! Així doncs, trobem una televisió doblement dominada, per un cantó l'estat decideix quants diners li passa, i per l'altre és depenent de la publicitat, però sense perdre les seves finalitats socials.

Les primeres dècades les televisions varen conservar els objectius socials, ja que totes eren públiques, però posteriorment en varen arribar de privades, que es finançaven 100% amb la publicitat, i amb elles apareixen les conseqüències de l'anomenada la teoria de la "tirania de l'audímetre". La teoria de "la tirania de l'audímetre" ens explica clarament el perquè de la teleescombreria: com que les cadenes privades s'han finançat exclusivament amb publicitat, i aquesta demana un el màxim nombre de públic  sense importar-li gens la qualitat del que s'està emetent, les televisions privades es veuen evocades a fer programes que obtinguin la màxima audiència possible, i l'alt nivell intel·lectual dels espanyols els ha convidat a fer programes com El diario de Patricia.

Hauríem d'analitzar com és una societat que allò que aprecia més televisivament és un seguit de gent -sense cap rellevància social- que es diu el nom del porc i fa gala de la seva incultura, la seva barroeria i la seva baixesa moral, o gent explicant les seves desgràcies familiars posant-se en evidència en públic, em pregunto amb quin ànim tornen a sortir al carrer, sabent que hi ha gent que els ha sentit dir disbarats d'un a alta magnitud. Així doncs podem veure que "la teoria de la tirania de l'audímetre", ens explica que el mercantilisme televisiu ha portat emetre programes tan sòrdids, avorrits, nocius pel cervell humà, detestables i tediosos com els esmentats, i aquest és el perquè de la teleescombreria.

    “Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana. 

     I de l'Univers no n'estic segur.”

                                                             Albert Einstein

L'amor d'Espanya...

Els mitjans incideixen d'una manera immesurable a la opinió publica i això és indiscutible, la teoria de que "tot el que surt per la tele és veritat" ha fet molt mal a la societat actual, convenint-la en una societat crèdula i sense cap afany de contrestació de les informacions percebudes. El concepte de que totes les informacions donades des de un mitjà de comunicació són reals, ha donat a aquests un poder desmesurat, que ha sigut utilitzat en benefici, de vegades, del govern i de vegades, senzillament, del que pagava més. Així doncs, seguidament, podrem veure un dels factors més importants de l'ínfim i ranci aprecii que tenen els espanyols cap a Catalunya i els seus habitants, sempre parlant en genèric.

L'actual mitjà dominant encara és la televisió, per això analitzarem aquesta, no obstant si cerquem una mica per la xarxa podrem trobar milers de iniciatives anticatalanes, vídeos en els que ens qualifiquen de fatxes o articles, com el tot just publicat "Soy anticatalán" del col·laborador dels programes de Federico Jimenez Losantos i César Vidal, José García Dominguez, en el que deprecien sense cap escrúpol al nostre país i a la nostra gent. Si mirem  enrere podem veure l'estrepitós episodi de generat per Losantos, quan va dir que hi havia armes als casals d'ERC, cas que va ser resolt davant d'un jutge a favor dels republicants que varen rebre una bona indeminització.

Posant l'ull al mitjà dominant, podrem veure com a Telemadrid apareixen frases tan reveladores com " los niños que hablan en español, o los maestros, estan siendo marginados" o " un maesto contaba que tenian prohibido hacer caso a un niño que decia que queria hacer pis, si no lo pedia en catalán" ,també podem veure a Esperaza aguirre dient que als integrats del PP a Catalunya són tractats com si fóssin jueus a l'Alemanya nazi. Qualsevol persona que ha viscut aqui sap que això no és real, sap que a Catalunya es pot viure sense parlar ni una engruna de català, sap que de vegades parlant la teva llengua no t'entenen, sap que en determinats entorns pots ser discriminat per actuar com a català. Cal contemplar que cada racó de Catalunya és un món, i als pobles petits la nostra llengua hi rau amb més força, però tothom t'entendrà si li parles en espanyol, no trobaràs a ningú que negui la paraula per no parlar la nostra llengua.

 Els mitjans de comunicació espanyols profanen l'odi cap a Catalunya i cap a tot el que és català, fins al punt que una periodista catalana surt al carrer d'una ciutat espanyola i els ciutadans d'aquesta no li volen respondre perquè és catalana. Els catalans tolerem l'espoli fiscal, l'odi per part dels espanyols, i no fem res! no ens movem mentre cada any desapareixen del nostre país 22 mil milions d'euros i en comptes de com a mínim, tractar-nos bé, ens retallen l'estatut, ens dilueixen la llengua i a més ,ens bombardegen mediàticament a través dels mitjans de comunicació en els que no es tallen un ni un pèl a alhora de criticar-nos, encara que no sigui real, amb l'actitud del que pensa "si cola bé, i si no, també". I mai s'han dignat - ni ho faran- a demanar perdó per les seves fal·làcies i atacs severs cap al nostre país. 

Potser és l'hora de deixar de contemplar embadalits el mins amor d'Espanya...

Gent lliure dins la terra lliure. 
Aquest és el nostre ideal i el nostre objectiu.
                                                         -Rafael Campalans