La constància és femenina, l'excel·lència masculina.

Mai no us heu preguntat com pot ser que professions amb tanta presència femenina, com la cuina o la perruqueria, tenen al capdavant homes? La majoria de persones que treballen al camp de la cuina són dones, a causa dels seus antecedents històrics evidents, igual que la perruqueria, però al capdavant hi ha una majoria d'homes. Un escenari semblant el podem veure pel que fa els estudis, les noies treuen més bones notes de mitjana, però el TOP10 de les notes són de nois.
Quan els homes ocupen un tant per cent baix en una professió, o posseïxen unes notes mitjanes més baixes que les noies, la probabilitat de que siguin els millors baixa respecte les dones, però contràriament al que el sentit comú ens convida a pensar, els homes posseïxen les posicions més rellevants en ambdós àmbits, aquest fenomen té una explicació sociològica.

La sociologia explica que, les noies de petites són socialitzades per no cridar l'atenció, ni ser líder o posicionar-se al capdavant d'un projecte, sinó que tot al contrari treballar però sense destacar. Els nois, en canvi, són socialitzats per exercir de líders i busquen que la gent els obeeixi, i destacar. Per això, els nois, tant a la vida professional, com a la vida escolar, a la que rendeixen d'una manera notable, ( igual que la majoria de noies) es veuen empesos a destacar i la seva competitivitat crònica els motiva d'una manera exagerada, fent-los arribar al capdamunt, també estan dotats de una agressivitat que ha estat motivada al llarg dels anys per diferents joguines i actituds dels adults, que les noies no posseïxen.

Vist el panorama la solució sembla simple: cal educar les noves generacions d'una manera diferent, tan per part dels pares com per part dels professors, basicament cal canviar la concepció mental de la gent que està educat a l'antiga i està educant a les noves generacions, ja que si no es canvia la mentalitat, la idea preconcebuda de les diferències entre els homes i les dones, les noves generacions creixeren amb idees molt semblants a les dels seus predecessors, ja que aquests els hi hauran inculcat el que ells tenen al cap. Una bona idea, fer cursos als professors per explicar-los-hi tot això i com ho poden canviar, com fer una educació molt més igualitària, partint sobretot, de la participació a classe, que normalment és notablement baixa per part de les noies, quan hi ha un 50% de cada sexe.

                        "El dret al vot i la igualtat de drets civils són reivindicacions justes, 
                         però la veritable emancipació no comença ni a les urnes ni en els tribunals, 
                        sinó en l'ànima de la dona"
                                                                             -Emma Goldman (1869-1940)

                                                                                        

La màfia de la ràdio a l'estat.

La ràdio apareix a Catalunya l'any 1924 sota l'original nom de "Ràdio Barcelona" i amb el permís de l'estat espanyol, que ja s'havia valgut d'una normativa que li adjudicava el control de l'espai radioelèctric. La ràdio apareix gràcies a una iniciativa privada i no per iniciativa de l'estat, i segurament és per això que s'implanta durant la mateixa dècada en la que arriba a tot el món - i no 20 anys més tard com la televisió -. Durant el franquisme, es desenvoluparà una xarxa de ràdios públiques, que no serà res més que, una absorció de totes les emissores que no eren afins al movimento, i una altra eina propagandística del règim.

Un cop acabada la dictadura, l'espai radiofònic es "democratitza" amb un procediment del tot normal, l'estat continua controlant l'espai radioelèctric però convoca concursos per donar llicències. Hem de recordar que com que vivim en un estat de feixuga evolució, per això, les emissions radiofòniques es segueixen emeten des de un conjunt de  petits centres emissors, que engloben un petit i determinat espai geogràfic. Així doncs, hi ha moltes llicències per donar, perquè les cadenes puguin ampliar el seu espai d'emissió. Però sospitosament, durant la primer període socialista la SER obté un gran nombre de llicències i, durant el següent període polític, l'època d'Aznar veurem com la COPE i Onda Cero fan l'agost. Com podem veure la manca de transparència és flagrant, a més, els aspectes que es valoren a l'hora d'atorgar les llicències són totalment abstractes, subjectius i sospitosament no se'n coneixen mai els detalls.

El fort clientelisme que impera, ha provocat dues coses: la primera és que hi hagi 4 cadenes molt més fortes que la resta, i la segona, és que sigui molt difícil entrar en el sector, ja que, la competències és forta, i les llicències s'atorguen de manera fraudulenta. Com que és molt difícil entrar al sector ha aparegut la ràdio alternativa, que no té ànim de lucre i acostuma a ser d'una dimensió reduïda, però aquestes han sigut sempre marginades per l'estat i no tenen una normativa establerta. Les ràdios alternatives, tenen una forta importància, tenint en compte que n'hi ha tres vagades més que de regularitzades, moltes vegades tenen una temàtica molt concreta, o pertanyen a una organització que només preten informar i entretenir. Però l'estat fa els ulls grossos, i així pot extorsionar, sabotejar i tancar aquestes petites ràdios si creu que li convé, un exemple clar és el de Som Ràdio, que fa unes setmanes baixava el teló per extorsions, aquesta com moltes altres, també s'acollia a la ràdio alternativa.

Una gran democràcia ha de progressar,

o aviat deixarà de ser gran o democràcia.

                       -Thodore Roosevelt

Baby's party.

Tots els partits polítics tenen les seves joventuts, cal dir que políticament la figura dels joves és molt valuosa, ja que han organitzat moltes revolucions polítiques al llarg de la història, amb la seva il·lusió i les seves ganes de lluitar, la innocència del que creu tot és possible i la rebel·lia del que no es resigna a donar-se per vençut mai. JERC, JNC, NNGG i un reguitzell d'inicials més representen la part jove dels partits del nostre país. Cadascuna té les seves funcions particulars, però totes en tenen dues de comunes: divulgar el discurs de partit enfocat cap als joves – dels joves i pels joves- i fer de pedrera al partit “mare”.

Les joventuts generen un punt de trobada entre els quatre joves que els hi interessa la política i fa que es sentin més acompanyats en un món, on la majoria de gent que tenen al voltant podrien ser els seus pares, també donen rodatge als futurs polítics que comencen a veure el pa que s'hi dona i donen feina al jovent que vol treballar pel país des d'un partit i s'ho passa bé. Però aquestes també causen problemes, generen polítics que no coneixen la realitat, aquells que van entrar a les joventuts quan tenien al voltant de 20 anyets, i escalant, escalant, en tenen cinquanta i encara no han tocat una empresa privada. L'altre problema és l'“efecte esplai”, a tots joves els agrada anar de festa, i els que estan en una organització juvenil passen moltes hores junts i s'acaben fent amics, i aquests munten festes perquè de tant en tant va bé, però cal vigilar que no hi hagi la mateixa quantitat de festes que de feina, perquè llavors les joventuts es converteixen en un mer esplai.

Les joventuts són necessàries, com més joves hi hagi fent política, més joves hi haurà interessats en la política, la seva energia incombustible i el seu atreviment insuperable, els transformen en una peça clau en el panorama polític, però cal que s'organitzin amb seny, sense ganes d'haver-se de bufetejar per un mer càrrec amb el que tindran un poder ínfim, amb ganes de construir, de fer coses només amb l'èxit d'aquella acció com a recompensa. Cal desenvolupar un model de joventuts sense alts càrrecs, només amb grup de gent al capdavant per vertebrar la organització, crear-la com a moviment, sense una estructura rígida i jerarquitzada, una organització creada perquè hi hagi la màxima calma, no obstant caldrà estudiar quines formules funcionen més i perquè, com a jove, confio molt amb els joves, hi hem de ser, però també hem d'aprendre a ser-hi de la millor manera.

   “Els joves d’avui en dia són uns tirans. 

    Contradiuen els seus pares, devoren el menjar i li falten al respecte als seus mestres.” 

                                                                -Sòcrates (470 AC-399 AC)

La Vanguardia: 130 anys renegant de la nostra llengua.

Fa dies que podem veure els anuncis de la Vanguardia que s'està a punt d'editar en català, cosa que ens hauria d'omplir d'una alegria desmesurada a tots. Un diari d'àmbit català que es va fundar l'any 1881, tot just ara deixarà de ser editada només en espanyol, 130 anys després serà editada amb l'idioma del seu país: felicitats! Durant aquests 130 anys, el català, la nostra llengua les ha passat magres, ha sigut agredida, minoritzada, maltractada, i s'ha vist amenaçada per l'espanyol, que és molt més fort que ella a causa d'una imposició estatal, entre altres raons,  i tot just ara s'edita en la nostra llengua. 

I el que sembla un gran pas, una gran decisió política com és aquesta ha hagut de ser provocada pel poble, un poble que ell sol, s'ha aixecat i ha decidit cap on volia anar, cap on havia de caminar, i a causa d'aquest moviment la Vanguardia s'ha editat en l'idioma del seu país, ja ho diu l'Oriol Pujol que van dues passes darrere la societat, i no els fa vergonya! un poder tant important com els mitjans de comunicació i que no s'utilitzi la llengua de la gent que el llegeix? Renegats. Però a tothom li sembla genial, quin gran pas, els ho diré clar: hi ha un gran pas però l'ha fet la societat, ells només van darrere. A més, no ens equivoquem, encara que s'editi en català, seguirà dient el mateix que deia quan només s'editava en espanyol, segueix havent-hi la mateixa gent darrere, encara que hagin canviat les formes no ha canviat el fons.

      “Una llengua no mor perquè no guanye nous parlants;
      només mor si la deixen de parlar aquells qui la parlen”
                                          -Manuel Sanchis Guarner

Espanya no guanya, Catalunya perd.

Ahir, tots els barcelonistes van tenir el dubtós honor de constatar que Espanya és incapaç d'acceptar la superioritat de qualsevol rival de Madrid. Un gol legal anul.lat al Barça, les expulsions de Pepe, Arbeloa, Ramos i Di María estalviades al Madrid (i la d'Alves al Barça, tot s'ha de dir) i intervencions crucials de Casillas, jugador que no hauria d'haver jugat però que, gràcies a Muñiz Fernández, ni va ser expulsat dissabte ni va complir el conseqüent partit de sanció ahir, vàren facilitar el camí per a l'equip del règim. 

Molts unionistes, indignats amb l'arbitratge, clamen avui contra el centralisme federatiu que fa 8 dècades es dedica a regalar títols a un equip que no els mereix. Des de l'independentisme, aquestes queixes fan riure per no plorar. Realment som tan curts de mires que som capaços d'indignar-nos quan ens roben a un camp de futbol però callem quan ens usurpen 22,000 milions d'euros anuals? Serà veritat que a la gent li preocupa més el destí d'un club esportiu que no pas la marxa d'una nació que, en llibertat, esdevindria capdavantera a Europa? 

Aquest clàssic ha estat una meravellosa metàfora de les relacions Catalunya-Espanya. Els catalans estan més ben qualificats, posseïxen les eines per guanyar, tothom veu que ho poden fer, en canvi els espanyols, són més barroers, menys qualificats i se'ls veu amb més dificultats per guanyar. I de fet, durant el partit podem veure clarament una contraposició d'estils, el fi, elegant i bon joc del Barça que la toca, la toca i la toca, i el graponer i individualista joc del Real Madrid, que es serveix de les mil i una marranades que es poden fer en un camp de futbol per guanyar, les cosses, empentes i trepitjades més dures que podreu veure  en un partit de primera divisió, es van concentrar en les dues hores i escaig que va durar el partit.

Però com tots sabem, els espanyols han tornat a guanyar. I és que ahir, malgrat tenir un joc pèssim van guanyar, el barça la toca i la toca -i ho fa molt bé!- però com ens passa als catalans, té poca capacitat de marcar, aquesta elegància, aquesta prudència que ens fa traïdors, aquest maleït seny... i davant d'un barça extremadament curós, el Madrid amb els seus sabatasses, sense ni elegància ni res van marcar, i ajudats sempre per un factor extern anomenat arbitre, van guanyar. Els factors externs mai ens han sigut gaire afins, i si no, recordeu la guerra civil espanyola. Cal dir, que no és una terrible derrota, només en cal tenir-ho present: “que la prudència no ens faci traïdors” cal posar nassos a l'assumpte, perquè si no és així, seguiran guanyant com encara fan avui. La metàfora final, i la més divertida, és la poca traça que tenen els espanyols per cuidar una cosa una vegada la tenen, pobra copa...

               El futbol és una guerra simbòlica.

                             -Mariano Grondona (1996) 

 Arnau Gomis; Tanit Anglada.

 

CiU i l'art del "si però no".

Convergència i Unió ha estat el punt de mira aquests últims dies, ja que, la seva política de l'"ambigüitat profunda" pel que fa la independència del nostre país ens té a tots esparverats. CiU és - i ha estat sempre - una coalició de partits, que malgrat les seves diferències ha actuat sempre com a bloc polític, presentant-se conjuntament a les eleccions, i conseqüentment governant conjuntament i recolzant-se mutuament quan estaven a l'oposició, com a bon matrimoni que són. Però les declaracions dels últims dies rebel·len una discrepància - més aviat rellevant - pel que fa la independència del nostre país, ja que els dos màxims representats d'aquesta coalició tenen opinions ben contràries en aquest tema, mentrestant l'un es declara independentista i va a votar a la consulta del 10A, l'altre exposa el seu nul independentisme, així que CiU diu és independentista però diu que no ho és, tot alhora.

Hem de tenir en compte que el nostre president ha fet declaracions que es resumeixen en "jo, sóc independentista però CiU no", senyor Mas si és així, s'ha equivocat de partit! ell mateix va votar a la consulta de Barcelona Decideix però va votar d'amagat, també veiem a Pujol Jr. que es declara independentista ferm  però constata que CiU va dues passes enrere la de la societat civil, el convido a que pressioni cap endins a part de xerrar cap enfora, a més, un gran nombre de diputats de CiU s'han declarat independentistes però ahir varen votar tots en blanc. L'etern " si però no" pel que fa la situació nacional de Catalunya, actualment, esquerda suaument el partit esmentat, donant peu a escenes tant lamentables com les declaracions del senyor Durant revelant el vot de la senyora Ortega, com el nen de tres anys que se sent dolgut perquè la professora li ha dit que no tiri més pedres i ell delata a la seva amiga amb un infantil "ella també ho fa!"

Una vegada més CiU ha interpretat el paper del català poruc, que diu amb la boca petita que és català, el culpable de la situació actual. Excel·lentíssims convergents - als d'unió ja no els hi demano res - deixeu les paraules i arrenqueu amb els fets, dir que és independentista és bonic, però actuar com a tal és l'únic que realment compte. El poble està madur, es mou, diumenge va parlar i ho farà tantes vegades com calgui, té clar el que vol i el que necessita, dins una espanya que s'escorra en una crisi eterna, dins una espanya opressora que maltracta la nostra cultura i ens bombardeja mediàticament, estem fins al monyo de ser cornuts i pagar el beure, volem llibertat i respostes clares, deixeu el "som una mica d'aquí però també som una mica d'allà" que us aconseguia tants vots, les coses han canviat, a veure si el que va ser la vostra gràcia esdevindrà la vostra desgràcia.

                       La política o te la fas o te la fan.

                                                  -Joan Fuster

Diumenge tots a votar!

Ja arriba la consulta d'independència a Barcelona, que culmina totes les consultes d'arreu del territori començades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009. Aquestes són fruit dels anhels de llibertat d'aquest país que s'ha vist cada vegada més ofegat per les decisions de l'estat espanyol i també, per una crisi financera que sembla que no ha de marxar mai, i els catalans, per fi emprenyats -ja era hora, companys!- han organitzat actes reivindicatius i s'han expressat a com han pogut, i una de les maneres ha sigut fer consultes populars, que tot i no ser vinculants, tenen un poder molt més important. Les consultes han complert tres funcions clau: la primera i la més important, crear il·lusió, transmetre un bri d'esperança als independentistes que han sigut tantes vegades tractats d'utòpics, demostra'ls-hi que allò pel que lluitaven era possible, com qui fa fora la boira que no els deixa veure el pic d'aquella muntanya que escalaven amb tant esforç, la segona, és explicar al món que aquí hi ha un problema que intentem resoldre pacíficament, i la premsa estrangera així ho va explicar  al món i la tercera és contribuir en que la independència fos un tema debatut en cada racó de la nostra societat, des del veïnat fins al parlament.

Convergència i Unió també s'ha hagut de posicionar, com tots els altres partits, però aquest destaca per la seva divergència d'opinions en aquest tema, i és que, tenim a tot el partit en un bon atzucac, el "si però no" de Mas queda inhabilitat per la demanda de la societat d'una resposta clara. Tot i així, ha tornat a fer un "tot i que" dels seus, "votaré, tot i que ho faré anticipadament i fent el mínim soroll" i així el president del nostre país vota d'amagatotis, la figura més important de Catalunya es pronuncia políticament en un tema de màxima importància com qui fa quelcom que està malament. A CiU hi podem trobar opinions per tots els gustos - aquesta és la gràcia del partit-, Oriol Pujol es declara independentista ferm i la senyora Bozal, quan era advocada de l'estat a Catalunya, va posar pals a les rodes a les consultes en les quals ara vota, ara legitima quelcom que al seu dia va intentar frenar, ha canviat de parer senyora Bozal? d'això se'n diu ser de conveniència o bipolar, depèn de l'humor amb el que ho encaixis.  I per rematar aquest combinat tant fantàstic i tant cohesionat, ens cal recordar al senyor Durant, que ja ha dit que Espanya no es pot partir de cap manera, però el seu company decoalició diu que si a d'independència, com pot ser que en una metixa llista electoral es digui que si i que no a la independència del seu país alhora, quina cosa tan esquizofrènica!

Tot i això, cal remarcar que el panorama polític ens premia amb declaracions d'altres partits d'allò més interessants, Joan Herrera diu que no votarà perquè no es demana per l'opció federalista... senyor, si no és independentista voti que no! els verds segueixen a la seva lina politica  "una mica de tot i no gaire de res". I el PP qualifica a les consultes de patxanga... patxanga és el que tindran constantment a Espanya quan ja no hi siguem.

Així doncs, i vist el panorama, diumenge que farà un dia fantàstic i caldrà sortir al carrer una vegada més, a fer sentir la nostra veu, a empènyer el país cap a la llibertat i a pressionar als polítics del "si però no" a treballar per la independència de Catalunya. Cal votar per què no tot i no ser vinculant és clau, és clau per fer força com a societat pel que volem, per fer-nos sentir en un únic crit, perquè per una vegada empenyem tots en la mateixa direcció. Les conseqüències seran moltes, i totes positives, aquest és un exercici de democràcia, -aquesta que encara no ha arribat al nostre pais- hem de poder decidir què el que volem pel futur del nostre país. Pots votar que si o votar que no, això no és important, el que és important és que hi siguis, i que facis sentir la teva veu, així que diumenge, tots a votar!

           La diferencia entre una democràcia i una dictadura, 

           és que en la democràcia pots votar abans d'obeïr les ordres.

                                                                 -Charles Bukowski